Encara que el Museo com a institució pública encara en manté la importància en la trama d'indústries creatives, actualment ha perdut una part del seu poder de mediació o, com a mínim, la seva posició privilegiada, en la definició del que avui entenem per cultura.
Els qui conformen el panorama cultural són, d'una banda, els grans actors de la indústria de la cultura i de la comunicació i, d’altra banda, el magma difús dels productors que actuen des de la subordinació de la seva singularitat creativa, ja sigui venent la capacitat de creació o sent-ne expropiats. A més, ens trobem immersos en una profunda crisi del sistema de la qual el museu no és aliè. Si el paradigma econòmic basat en l'especulació i els diners fàcils no se sustenta, és també evident que la primacia de l'edifici i de l'espectacle sobre el programa artístic del museu ha deixat de tenir validesa. L'exigència d'inventar altres models és imperiosa.
La generació d'un nou model cultural ha d'anar acompanyada de canvis institucionals, perquè les institucions són les principals estructures d'invenció social, d'un fer afirmatiu i no limitatiu. Això és més important en la nostra època perquè en la societat moderna occidental les arts de govern no consisteixen a aplicar mesures repressives, sinó a fer que aquestes s'interioritzin. Amb l'arribada en les últimes dècades del que Luc Boltanski i Ève Chiapello van denominar crítica artística com a forma característica de les relacions laborals, l'individu passa, de manera natural i no forçada, a tenir un paper actiu en la seva subjecció al domini governamental. La crítica artística reclamava una vida autèntica, no alienadora, assentada en la creativitat i en la no dependència d'un patró i uns horaris fixos prototípics del fordisme. Alhora, però, promovia la subordinació del subjecte a una estructura laboral en la qual és el productor cultural mateix qui afavoreix la seva precarització. Aquest últim intenta aconseguir una major llibertat i flexibilitat a costa de l'expropiació del seu treball a les mans dels qui posseeixen el capital o les vies legals de despossessió. O el que és el mateix, a costa de la introducció de la seva activitat creativa en la lògica del mercat o en formes de domini cultural al servei de projectes d'apropiació de l'espai públic.
La defensa de la institució pública es fa avui molt difícil de sostenir. La dicotomia entre “públic” i “privat” en què s'ha sustentat l'organització social en l'últim segle i mig ja no funciona. La dimensió creativa que defineix la nostra societat es troba tant en l'àmbit privat com en l'àmbit públic, i la diferència entre tots dos es determina d'una manera arbitrària. L'àmbit públic, com a gestor de la creativitat, no garanteix que aquesta no sigui expropiada amb finalitat de lucre. L'àmbit públic assenyala ara a un règim de gestió fundat en la propietat, els béns de la qual són per tant alienables, per més que aquests siguin més o menys accessibles a un grup ampli de població o que siguin administrats per l'Estat.
En aquest context és on es fa necessari el replantejament de la institució des de l'àmbit del comú. Aquest emergeix de la multiplicitat de singularitats que no construeixen una esfera pública estatal, encara que tampoc privada, sinó al marge d'ambdues. Per a això, és essencial trencar la dinàmica de franquícies, que tant sembla atreure els responsables dels museus, i pensar més aviat en una espècie d'arxiu del comú, d'una confederació d'institucions que comparteixin les obres que alberguen els seus centres i, sobretot, participar de les experiències i dels relats que se'n generen al voltant. Només així podrem dir que posar el jo en plural depèn de la meva implicació en el món amb la resta, i no en el meu accés a l'altre. És en aquest lloc, emplaçat entre el jo i l'altre, on es fa l'esfera de l'àmbit comú. Una esfera que és diferent de la pública. Tot allò públic, en el fons, no ens pertany. L'àmbit públic que ens proporciona l'Estat resideix merament en la gestió econòmica delegada per un tot col·lectiu en la classe política. Tot allò comú no és una expansió amplificada de tot allò individual. Tot allò comú mai es duu a terme. L'àmbit comú només es desenvolupa a través de l'altre i per l'altre, a la seu comuna, en el ser compartit, per utilitzar els termes de Blanchot.
Sovint ens imaginem una construcció artística a la qual l'altra parla amb nosaltres, però en realitat no és així. No és suficient amb representar a l'altre, cal buscar formes de mediació que siguin simultàniament exemples i pràctiques concretes de noves formes de solidaritat i relació. Això implica canviar la narració lineal, unívoca i excloent a la qual se'ns ha acostumat, per una altra plural i rizomàtica, en la qual no sols no se n'anul·lin les diferències, sinó que s'entrellacin. Això implica també la transgressió dels gèneres i cànons establerts, així com l'ampliació de l'experiència artística més a enllà de la contemplació i la incorporació de projectes que no s'esgoten dins del circuit artístic ni es redueixen al món institucional establert. Si el gran objectiu de les indústries culturals i, fins i tot, de les institucions artístiques, és la cerca del fora, de la innovació, i d'allò que emergeix arreu amb la finalitat de domesticar-ho o convertir-ho en mercaderia, la nova esfera institucional hauria de tenir una dimensió oberta, explícitament política. Recollir aquesta multiplicitat i, alhora, protegir els seus interessos i afavorir les excedències ètiques, polítiques i creatives que antagonitzen en un espai compartit. És molt important la cerca de formes legals adequades a l'estructura de la xarxa com a forma de producció i la promoció del comuna enfront de la indústria. Hem d'aconseguir que les institucions retornin a la societat el que en capturen i que no es produeixi el segrest del comú a través de les individualitats que constitueixen aquest magma.
Des del Museo Reina Sofía estem desenvolupant diverses línies que busquen precisament la transformació del museu en un museu d'allò comú:
La Col·lecció. Aquesta no construeix una història compacta i excloent, encara que tampoc és el calaix de sastre del multiculturalisme. Pensem en una col·lecció en la qual s'estableixen múltiples formes de relació que qüestionin les nostres estructures mentals i jerarquies establertes. Propugnem una identitat relacional que no és única ni atàvica, sinó d'arrel múltiple. Aquesta situació determina l'obertura a l'altre i planteja la presència d'altres cultures i de maneres de fer en les pràctiques pròpies, sense por a un hipotètic perill de dissolució. Per descomptat, no es pot entendre la poètica de la relació, sense tenir en compte la noció de lloc. La dependència centre-perifèria deixa de tenir sentit, i no es produeix, com ha ocorregut tantes vegades al nostre país, una reivindicació del centre a partir de la perifèria. La relació no va d'allò particular a allò general, o viceversa, sinó d'allò local a la totalitat-món, que no és una realitat universal i homogènia, sinó plural. L'art hi busca simultàniament allò absolut i l'oposat, és a dir, l'escriptura i l'oralitat.
Treballem en la creació d'un arxiu del comú. Una espècie d'arxiu d'arxius. Som conscients que “l'arxiu” s'ha convertit en un lloc recurrent en la pràctica artística contemporània, una figura retòrica que serveix per agrupar les temptatives més dispars, caracteritzades sovint pel simple apilament d'una documentació irregular. Seguint a Derrida ens podríem preguntar si potser l'arxiu no implica un cert perill de saturació de la memòria i, fins i tot, la negació del relat. No obstant això, per a l'arxiu d'allò comú, el relat o els relats que els seus membres originen són tan importants com el mateix document. No es manifesta una voluntat fetitxista de preservar-ho i conservar-ho tot, sinó només allò que els membres de la comunitat consideren pertinent o que forma part de les seves accions. Derrida ens explica que l'arxiu és alhora un topos, un lloc, i un nomos, la llei que l'organitza. A l'arxiu d'allò comú, aquesta llei és compartida, no instituïda, sinó instituent. No respon a una genealogia del poder, ni ordena jeràrquicament els sabers de la societat. La seva funció va més enllà de la catalogació de dades i d'obres i la posada a la disposició de la comunitat. Es comparteixen opinions, comentaris i judicis dels usuaris, però també normes que ordenen aquestes opinions.
L'arxiu d'allò comú comporta la ruptura amb la noció del museu com a propietari únic d'una col·lecció patrimonial, i es substitueix per la de custodi de béns que ens pertanyen a tots, de manera que s'afavoreix la creació d'un saber compartit. La fabricació de la memòria és social, i es configura a partir de l'experiència de recordar junts. Un període d'amnèsia general com el nostre, que sembla haver substituït una època en la qual la història era omnipresent (la dels deliris nacionals i imperials), que necessita més que mai del record productiu. És important que aquestes històries es multipliquin i circulin el màxim possible. Si el sistema econòmic de la nostra societat es basa en l'escassetat, la qual cosa permet que els objectes d'art arribin a uns valors desorbitats, l'arxiu d'allò comú s'assenteixi en l'excés, en una ordenació que escapa al criteri comptable. En aquest cas, el que rep les històries és sens dubte més ric, però el que les cedeix (narra) no és més pobre.
Finalment, des del Reina Sofía s'està organitzant una xarxa heterogènia de treball amb col·lectius, moviments socials, universitats, etc. que qüestionen el museu i que generen àmbits de negociació no merament representatius. Aquest espai es produeix des del reconeixement d'aquests altres agents –al marge del grau de complexitat institucional– com a interlocutors vàlids, com a parells, a l'hora de definir els objectius i d'administrar els recursos. D'altra banda, és primordial deixar de banda les nocions convencionals i apriorístiques de legitimitat, ningú pot arrogar-se major legitimitat que l'altre, així com l'ús de la cultura per justificar finalitats alienes a aquest procés obert de construcció d'allò comú.
Tot això comporta, sens dubte, el replantejament de l'autoritat i del paper exemplar del museu, per dotar a aquesta cerca col·lectiva de maneres no autoritàries i no verticals d'acció cultural. Facilitar plataformes de visibilitat i de debat públic.